dilluns, 7 de desembre de 2009

A LA PRÀCTICA
Debat, recitació i exposició oral

Un cop donada la teoria i assimilada en major o menor grau s'ha donat pas a la pràctica.

Tot i tenir clars els aspectes claus de cadascuna de les intervencions hi ha un fet que es repeteix i que només es supera amb la pràctica. Parlo, evidentment, dels nervis i del seu control o millor dit de l'autocontrol que hem d'exercir per tal de mitigar i anul·lar-los per complet.

En més d'una ocasió hem comentat que els nervis es superen amb la pràctica però l'autocontrol a la pràctica (perdoneu el joc de paraules) no ho és tant com un voldria. Un cop ets "dalt l'escenari", davant el teu públic, sents com les mirades se't claven com fines agulles i tota la preparació inicial trontolla encara que els fonaments siguin ferms. "Qüestió de pràctica" et diuen; "si poguéssim realitzar aquests exercicis un dia darrere l'altre veuries com aquest neguit a quedar-te en blanc, a entrebancar-te o vés a saber quin tipus de por més desapareixeria per complet." Si home! fins i tot els grans actors, els de teatre, tenen un cuquet que els fa rau-rau... imagina't un "mindundi" com jo.

Dels tres tipus d'intervenció, el debat i l'exposició oral donen certa tranquil·litat. La diferència rau en el nivell de preparació envers la recitació, més memorística i que fa que hi hagi més neguit pel fet de poder-se quedar en blanc; el debat i l'exposició oral requereixen d'una preparació prèvia diferent: d'un estudi de recerca, d'una estructuració de continguts i de l'anàlisi d'aquests, a més a més de la preparació d'un text argumentat que està recolzat per unes fitxes, que podem consultar en qualsevol moment, i d'una presentació multimèdia -si s'escau- amb els punts clau de la intervenció. Aquesta preparació prèvia fa que la memorització (més que memorització, assimilació) sigui molt gradual ja que fem nostre el text a base d'escriure i reescriure'l.

Un altre factor a tenir en compte és si la presentació és individual o en grup. No és el mateix estar sol "davant del perill" que amb un o més companys amb els que interactues i comparteixes intervenció.

Un cop superada aquesta primera fase del neguit (si ets l'afortunat que ja la superada), cal fixar-se en d'altres detalls més formals. Totes comparteixen a grans trets una sèrie de característiques comunes com podrien ser: l'adequació del to de veu a l'espai i l'entonació, l'objectiu de la intervenció, el temps, el llenguatge corporal, la correcció lingüística, etc. Per altra banda hi ha aspectes més característics que, com hem comentat abans, només es donen en el debat i l'exposició oral. Aquests són: la selecció i ordenació de les idees (planificació), que et porten a ser clar i concís en l'exposició, l'exemplificació, ser rigorós i/o l'aportació de proves argumentals, l'adequació del recurs tecnològic escollit, l'ús correcte d'aquest recurs en el context en el que s'ha fet servir i la coherència en l'ús combinat dels diversos mitjans.

De tota manera i malgrat una bona preparació, diguin el que diguin i ara com ara, la processó va per dins.

Tanmateix, espero que d'aquí un temps, si pot ser el proper quadrimestre millor, tots aquests neguits i nervis siguin només una anècdota de passadís. És curiós, ho parlàvem l'altre dia a Seminari, però aquest mal tràngol no el passes quan ets davant de la canalla. Potser, per la seva mirada innocent, gens inquisidora als meus ulls o només per la simple raó que no esperen res de tu.

Totes aquestes pràctiques (lectura en veu alta, debat, exposició oral i recitació) tan de bo tinguin continuïtat en els propers mòduls d'aquest curs i dels propers que s'esdevindran. Crec que són uns exercicis que els hem de treure el màxim profit possible per tal que, un cop davant els nostres alumnes, només notem un rau-rau com el dels bons actors.